Una de les missions de la universitat, a més de la docència i la recerca, és la col·laboració contractual amb agents de la societat i del teixit productiu. Tot i que ja tenim una experiència d’anys (la primera regulació va ser l’article 11 de la Llei de Reforma Universitària (LRU), del 1983, i el llançament de la xarxa de Centres d’Innovació Tecnològica per part de la Generalitat data del 1999), els professors i investigadors universitaris, i els grups i els centres de recerca que hem iniciat aquest camí tenim la sensació de viure una situació esquizofrènica: per una banda, les autoritats polítiques i acadèmiques i els responsables socials i empresarials valoren molt positivament aquesta col·laboració i la reclamen; però, per l’altra, tot l’entramat de les lleis universitàries, normatives i procediments administratius en dificulten el desenvolupament i acaben constituint una paret de difícil superació per dur-la a terme.
Com incentivar, doncs, aquesta activitat de la universitat cada vegada més reconeguda i necessària?
En primer lloc, cal definir-la de manera adequada. Des de la distància, la visió més generalitzada és que la universitat genera coneixement i després simplement el transfereix. En canvi, els que vivim el dia a dia acadèmic sabem que la forma més fructífera de relació entre la universitat i el teixit social i productiu és la col·laboració sobre la base d’un contracte en què cada part aporta aspectes rellevants: la percepció de les necessitats i del mercat, una bona capacitat per ajustar costos i terminis, per part dels agents socials i les empreses, i elements per incentivar noves solucions basant-se en el continu pouar en els fonaments de les ciències i el rigor de la cerca de nou coneixement, per part de la universitat. L’esforç per establir un llenguatge i unes formes de cooperació comunes entre aquestes dues visions acostuma a donar lloc a una potent sinergia.
Alhora, aquesta col·laboració també és molt beneficiosa per a la universitat: visualitza la seva funció social, obliga a un sentit de realitat (i de modèstia) dels seus membres, i proporciona elements per ajustar les altres dues missions tradicionals: millorar la docència per adaptar-la a les necessitats socials i econòmiques presents i futures, i millorar la recerca per potenciar el teixit social i productiu.
Com es pot avançar, doncs? Reconeixent aquesta nova funció en el cos legislatiu i administratiu de les universitats. Avui dia, tant la llei d’Universitats de Catalunya (LUC, 2003) com la llei orgànica d’Universitat d’Espanya (LOU, 2007) i la majoria dels estatuts de les universitats tracten la col·laboració contractual entre universitat-societat i empreses de manera marginal i subordinada. Un camí per resoldre aquesta qüestió és, doncs, la progressiva modificació de procediments administratius i lleis (començant pels estatuts de les mateixes universitats) a través d’un debat serè i productiu per reconèixer, incentivar i fer efectiva de manera articulada aquesta nova funció de la universitat.
En aquest procés s’han de resoldre i regular nombrosos temes com ara els estatuts i la dedicació dels investigadors que impulsen aquestes col·laboracions; les formes de contractació i la carrera professional de les persones vinculades als grups de recerca; els procediments de gestió econòmica i administrativa adequats; les formes de valoració que tinguin en compte aspectes específics de la nova funció, com ara la viabilitat econòmica o l’impacte social dels projectes i la confidencialitat, i fer compatible la nova funció amb la docència i la recerca (justament per fomentar les sinergies). Així mateix, hi ha criteris sobre els costos econòmics de les col·laboracions tot promovent el retorn a la universitat; la cooperació entre grups universitaris interdisciplinaris en projectes complexos i el fet d’evitar abusos o males pràctiques de persones o grups en les relacions exteriors de la universitat.
Aquest és el procés que caldria engegar per reconèixer i potenciar la col·laboració universitat-societat-empresa amb l’objectiu de reforçar el paper social de la universitat.
Dr Carles Riba, Director de CDEI UPC, mebre del Centre Tecnològic de la Politècnica, escrit amb 19 directors de centres UPC
Publicat a La Vanguardia el 13/09/2015