“Imprimeix pròtesis en 3D i dintre del quiròfan és un dels nostres reptes”

“Els doctorats en empreses són l’instrument més adient per relacionar el sector productiu amb la recerca universitària”

“Les dones necessitem més mesures per poder conciliar la activitat investigadora amb la família”

L’ús de biomaterials per a la regeneració òssia és, resumit en un titular, l’eix sobre el qual pivota el treball de recerca de Maria Pau Ginebra. Llicenciada en Físiques per la UAB, es va interessar per l’aplicació del coneixement en el camp dels materials, la qual cosa la va portar a realitzar la seva tesi en l’àmbit de l’enginyeria a la UPC. Després d’una llarga trajectòria d’investigació, és catedràtica en el Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica de la UPC. El seu treball, al capdavant de la Divisió de biomaterials del CREB, la va conduir fa cinc anys a crear una spin-off des de la qual aplicar el coneixement acumulat. Fa uns mesos va quedar finalista al Premi Europeu a la Dona Innovadora, i acaba de registrar la seva desena patent.

– La meva formació en origen, la Física Fonamental, estava bastant allunyada de l’aplicació, però sempre em va atreure el món dels materials. Per això em vaig animar a fer la tesi a la UPC, amb el professor Planell, que dirigia un grup d’investigació sobre biomaterials. Aquesta connexió entre els materials i la salut em va atreure, i ha marcat el desenvolupament de la meva carrera.

L’èxit d’aquesta trajectòria el marquen els reconeixements que ha aconseguit, com la Medalla Narcís Monturiol el 2012 i el Premi Racquel LeGeros un any després. I, és clar, tota la tasca d’investigació, recollida en més de 150 articles en revistes internacionals d’alt impacte i en deu patents.

– De la UPC em cridava l’atenció el que, ja en els anys 90, era una de les úniques universitats amb un departament de patents i un programa definit per transferir el coneixement a productes. Amb la meva tesi doctoral ja vaig poder registrar la primera patent, i aquesta possibilitat d’aplicar els coneixements em va atreure molt. Al llarg d’aquests anys he pogut compatibilitzar els articles amb el desenvolupament i el registre de patents. Els professors universitaris vivim en una situació una mica esquizofrènica, ja que se’ns avalua a través de les publicacions científiques, i no és fàcil compatibilitzar les dues tasques.

Tampoc resulta senzill compatibilitzar la ciència amb la conciliació familiar. El percentatge de dones en la carrera investigadora pateix “l’efecte tisora”: Elles són majoria en els graus i postgraus, però la proporció s’inverteix en les següents fases, i es redueix a una proporció molt baixa en el cas de directores de grups i / o centres.

– Les dones necessitem més mesures per poder conciliar l’activitat investigadora amb la família. Les dones que tenim fills no estem en igualtat de condicions que els homes. Hi ha la possibilitat d’establir quotes a les places, però a mi no em sembla la millor idea, semblen premis de consolació. Prefereixo mesures com flexibilitzar horaris, o concentrar el treball en la investigació de les dones que es reincorporen alliberant-les de la docència de manera temporal, com passa a la UPC. I potser calguin també accions de visibilització per presentar models, casos de dones que han assolit l’èxit en la carrera investigadora tot i partir amb desavantatge.

En relació amb això, un altre problema, aquest per a homes i dones, són les baixes vocacions en les carreres de l’àmbit de les Ciències, Tecnologia, Matemàtiques, Enginyeries (STEM en l’acrònim en anglès).

– Això té a veure, en part, amb la cultural de l’esforç. De vegades els joves no estan disposats a afrontar uns estudis que són difícils. Necessitem fer atractives aquestes titulacions, presentant models que s’allunyin de l’arquetip friki que s’associa a qui les cursen. És un tema urgent, que afecta les noies en gran mesura, però també als nois.

Un dels talons d’Aquil·les del sistema de ciència i tecnologia és la gestió dels projectes i ajuts, la burocràcia. És tan greu el problema?

– És brutal. I es pren consciència quan es viatja per Europa i veus com funciona la gestió en altres països. La pregunta de si val la pena me l’he fet moltes vegades, perquè en ocasions tinc la impressió de que em passo el dia gestionant i que no puc investigar. Hi ha molta burocràcia en les convocatòries, i tenim poc personal de suport per a aquest tipus de tasques.

On tenen millor resolt aquest tema?

– Els països del Nord són exemplars. Holanda, per exemple, on són molt pragmàtics, han aconseguit reduir la càrrega de gestió, i disposen de recursos humans especialitzats. I també Irlanda, on han invertit molt, però a canvi han obtingut importants recursos de convocatòries com les de l’ERC. Tenen a gent molt preparada a nivell tècnic per acompanyar les propostes científiques.

Els centres tecnològics es recuperen de la crisi ¿Ho fan millor de quan la van afrontar respecte a la seva relació amb el sector productiu?

– Han estat anys molt difícils, i encara patim una absència de cultura de la innovació, però es nota un canvi en les empreses. En aquest sentit, em sembla molt positiu el paper que estan jugant els doctorats industrials. Són la llavor que permet establir un vincle entre universitat i empresa. I fan possible el que les indústries incorporin doctors. En el nostre grup tenim a dues persones fent aquests programes. Són l’instrument adient per relacionar el sector productiu amb la recerca universitària.

La seva participació en el Premi a la Dona Europea Innovadora, on va quedar finalista, li ha permès avaluar el treball dut a terme a través de Mimetis l’empresa sorgida de les seves investigacions, dedicada al disseny d’implants ossis personalitzats, que ja compta amb un producte en el mercat.

– Ha estat una experiència molt interessant. M’ha donat l’oportunitat de relacionar-me amb altres dones que estan en les mateixes circumstàncies que jo en altres llocs d’Europa. Però també m’ha servit sotmetre’m a la valoració del premi, que s’organitzava al voltant de quatre àmbits: originalitat del projecte, impacte econòmic, impacte social i lideratge de la dona que encapçala la iniciativa. Ha estat un bon exercici d’autoanàlisi que ha resultat molt interessant.

La creació de la seva empresa, spin off sorgida dels projectes d’investigació desenvolupats a la UPC, va suposar una fita en la seva carrera, i completar el recorregut de la transferència de coneixement.

– Vam posar en marxa Mimetis a l’octubre de 2013. Vam ser dos professors i dos doctorands. Ens animem perquè portàvem treballant més de 15 anys amb un tipus de materials concret que havia cristal·litzat en diverses patents, algunes d’elles llicenciades a tercers per a la seva explotació. Érem les persones adequades en la conjuntura necessària, i ens vam llançar. En cinc anys hem crescut: vuit empleats, una facturació de 200.000 euros el 2016 i un producte en el mercat: MimetikOss, el primer empelt ossi sintètic biomimètic.

L’activitat del sector sanitari està sotmesa a una regulació que la fa especial i que determina bona part de la feina en les primeres fases de desenvolupament de productes i serveis.

– Quan comences ets molt ingenu. Complir amb el que disposa la normativa és molt costós en temps i en diners, i aquesta és la primera barrera que cal superar. En 2016 vam treure el primer producte al mercat, i aquest va ser el primer gran fita assolit. Ara afrontem un altre repte: Aconseguir empelts personalitzats per a cada pacient utilitzant la tecnologia d’impressió 3D.

Al juliol han posat en marxa una ronda de finançament a través de crowdfunding.

– És una ronda pont de finançament per aconseguir 120.000 euros. Acabem de començar, així que no podem dir com va, però som optimistes.

En què estan ara? Quins són els propers reptes de la seva activitat investigadora?

– Estem treballant en el disseny d’implants ossis personalitzats per a cada pacient. L’objectiu és fer-ho a mida i de forma ràpida, a través d’una tecnologia que utilitza un material molt semblant al propi os del pacient, la qual cosa facilita la seva integració. I la clau està en l’estructura interna dels implants. Determinar l’estructura que va millor en cada cas és el que investiguem ara. Si surt bé, les possibilitats són tremendes. Imprimir pròtesis en 3D dintre del quiròfan és un dels nostres reptes. Estem treballant amb materials que s’endureixen a temperatura ambient, de manera que es podria fabricar l’implant al moment, en el propi quiròfan, durant les intervencions. I això seria revolucionari.