Arxiu de l'autor: www-citupc

De la cimera de Rio-92 a la COP25, molt soroll per no res

José Maria Baldasano

La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), adoptada a Nova York i subscrita a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (1992), va entrar en vigor dos anys després. A partir del 2014, té 196 parts, tots els estats membres de les Nacions Unides. L’IPCC és l’organisme que dona el suport científic i no polític a la CMNUCC. La COP (Conferència de les Parts) és l’òrgan de la convenció amb capacitat de decisió i es reuneix anualment, des de 1995 a Berlín fins a l’actual COP25 de Madrid.

Els dos actes més importants adoptats per la CMNUCC han sigut: a la COP3 de 1997, el Protocol de Kyoto, amb mesures jurídicament vinculants de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEI), però va entrar en vigor el 2005 per problemes de ratificació, i la seva validesa es va estendre a la COP18 fins al 2020. A la COP21 del 2015 es va aprovar l’Acord de París, que és un acord mínim de voluntats no obligatòries i que no entra en vigor fins al 2020. Entre Kyoto i París hi ha dues diferències fonamentals: una, es canvia l’objectiu de reducció d’emissions a limitar l’augment de la temperatura, és a dir, passar d’un factor causa a un factor efecte; i dues, passar d’una vinculació jurídica a una voluntària en la reducció de les emissions.

Una bomba tèrmica

Entre l’adopció de la CMNUCC (1992) i la COP25 han passat 28 anys, una generació. Com que les emissions han continuat augmentant, la concentració dels GEI en conseqüència també ho ha fet, així com el forçament radiatiu, és a dir, la calor que estem acumulant en el sistema, i que es reparteix un 10% a l’atmosfera i un 90% als oceans. Amb això, a causa de les seves diferents dinàmiques, estem produint una bomba tèrmica. El balanç d’aquest camí és, en essència: molt soroll per no res. Moltes reunions, informes, acords, però la dura realitat és que les emissions augmenten cada any. Les dades objectives indiquen que la perspectiva no és positiva, és a dir, que continuaran pujant malgrat acords i conferències.

Els impactes d’aquest canvi climàtic s’han descrit abundantment. Una altra cosa diferent és la comprensió de les seves conseqüències. El que està en joc és la supervivència de la nostra actual civilització, no el planeta. Estem forçant el sistema climàtic a condicions més inhòspites i agressives, on l’habitabilitat serà molt més complicada i difícil. No per causes naturals, sinó a un model socioeconòmic energètic de l’actual civilització global, basada en els combustibles fòssils i el consum, ens hem convertit en un nou factor climàtic, especialment des de la gran acceleració del segle XX.

L’èxit de la COP25 depèn de la revisió dels Compromisos Nacionals de Reduccions (NDC), que estableixen els compromisos de reducció d’emissions i les eines que els països defineixin per frenar l’emergència climàtica. Un dels principals temes és l’article 6, que aborda la regulació dels mercats de carboni, essencial per reduir les emissions, i assolir un preu que faci que els països (i les empreses) redueixin la seva empremta. Posant preu a la tona de CO2, per eliminar-ne l’externalització ambiental. A més dels aspectes de transparència, i el finançament per ajudar els països més pobres a fer front als danys i pèrdues, el Fons Verd per al Clima continua pendent. Les resistències es deuen a actituds de defensa dels interessos nacionals davant un marc global d’obligacions, actituds degudes a un posicionament ideològic de la sobirania nacional que a marcs racionals davant la urgència del tema.

Condició necessària però no suficient

El diagnòstic científic de la situació i de la seva evolució ja ha sigut realitzat amb total unanimitat. L’increment de la conscienciació social sobre la magnitud del problema, cada vegada és més gran, condició necessària però no suficient. El canvi a les empreses ja ha començat. Però els interessos creats de les companyies basades en els combustibles fòssils continuen dominant. L’energia és responsable del 80% de les emissions i defineix les possibilitats de limitar-les. Es requereix un lideratge internacional fort que actuï de forma decidida i urgent. Cada vegada queden menys anys per evitar conseqüències irreversibles.

«La humanitat s’enfronta per primera vegada a un problema ambiental de complexitat global, que afecta tota la Terra i, especialment, la supervivència de la nostra actual civilització més que la del planeta». Així començava un article escrit fa ja 24 anys (EL PERIÓDICO, 9 d’abril de 1995). Desgraciadament, la situació no ha millorat, al contrari s’ha agreujat.

José Maria Baldasano, Catedràtic de la UPC i investigador del GRIC i el BSC